LA RUMBA CATALANA
La rumba catalana és un estil musical
originari de la comunitat gitana de Barcelona, amb influències de nombrosos
estils.
Pels anys cinquanta i seixanta del segle XX,
en primer lloc a través dels músics llatinoamericans que arriben a Barcelona
amb orquestres de ball, i també pels nombrosos viatges de gitanos de Barcelona
a Colòmbia i Veneçuela per a vendre roba, unit als discos del nou gènere salsa
que s'està desenvolupant a Nova York; quallen poderosament aquests sons llatins
entre els calós barcelonins, i molts dels temes passen al seu repertori, prou
familiaritzats amb els balls d'envelats i sales de festa, molt arrelats a la
Ciutat Comtal.
Serà la família González,
de Gràcia, amb l'oncle Polla, l'oncle Mero i sobretot, Antonio González El
"Pescaílla", qui donarà forma a una manera de fer que utilitza la
base rítmica creada pel ventilador (la mà percuteix la caixa de la guitarra
alhora que toca les cordes, el seu ritme furor i més distintiu) i el martell
(tècnica d'execució amb el bongó).
La Rumba
Catalana, que s'ha anat forjant en
festes gitanes, en rotllanes rítmiques que han anat adoptant patrons de la
música caribenya -sense perdre l'entonació flamenca-, adopta amb els germans
González la forma de cançó, i així pot ser interpretada per a un públic més
ampli que el de les festes particulars improvisades. És també molt important el
fet que aquests patrons rítmics poden aplicar-se temes d'altres estils, i ésser
executats
Sorgirà poc a poc un
planter d'artistes, generalment gitanos, i un públic interessat en aquesta ona
musical. Chango, el Linus, el Huesos, la Marelu... Però serà
Peret, gitano de Mataró, qui aconseguirà saltar dels ambients més estrictament
rumberos i arribar al gran públic, en una època d'expansió de la indústria
discogràfica a l’Estat Espanyol. El triomf comercial de Peret arrossegarà
alguns artistes més: Los Amaya, Rumba Tres..
S'ha de remarcar el paper
a la ciutat de dos músics de talla: Mario Fernandez "Mayito" i Xavier
Patricio Gato Pérez.
Fernandez
"Mayito", cubà, havia estat ja pianista de la banda de Rafael Cortijo
i de Tito Rodríguez, destacat intèrpret de salsa. I l'argentí "Gato
Pérez" de latin jazz. Va residir i treballar a Nova York abans de venir a
viure a Barcelona. Un cop aquí, formarà la banda Salsa Gitana amb gitanos de
Gràcia (família Abellán), i amb la presència de Ricard Tarragona i Manel
González "Patata", nebot de "El Pescadilla". En el treball
de "Salsa Gitana" es pot apreciar a la perfecció la presència de
patrons musicals caribenys en el piano de "Mayito", barrejats amb
tota naturalitat amb les entonacions calós de Gràcia. Aquesta base rítmica, ja
establerta pels germans González, es farà permanent en la Rumba Catalana.
Gato Perez aporta un
element inesperat a la
Rumba Catalana. Músic amant i coneixedor de diversos estils
(folklore argentí, jazz-rock, pop...) serà l'autor d'alguns temes memorables
que demostraran sense dubte que els patrons de Rumba poden ser aplicats a la
narració d'histories, a les reflexions existencials… En definitiva, dignificarà
l'estil i l'hi donarà carta de naturalesa. És precisament aquesta intervenció
de músics que no provenen de la tradició gitana -Pedrito Díaz, Josep Cunill,
Ricard Miralles, Xavier Batllés…- la que n'evita un cert perill de degeneració
entre la marginalitat de baixa estofa i la manipulació més descarada de
l'espanyolisme nostàlgic.
Tota aquesta informació ha estat copiada de l'article sobre la Rumba Catalana que es pot llegir a la Wiquipedia. Ara posarem alguns vídeos. Primer un d'explicatiu.
Ara un altra d'explicatiu sobre aquesta manera de tocar la guitarra a la rumba que es diu el "ventilador". Explicat per un dels seus millors executants "Peret" , el mític gitano de Mataró
I ara anem per la música.En primer lloc un dels temes més celebrats de Peret: el muerto vivo interpretat pel mateix Peret i la cantant Marina del grup Ojos de Brujo.
Tango
El tango és la música i el ball més popular i
internacional de l'Argentina i l'Uruguai, mundialment associat a la
passió i a l'amor.
Història
El tango sorgeix dels suburbis de les ciutats
de Buenos Aires i Montevideo a finals del segle XIX, en mig d'un ambient en el
qual la ciutat argentina es transformava en una gran metròpolis a causa de la
immigració i el progrés econòmic. La barreja dels immigrants, negres i gautxos
que arribaven a la ciutat han fet del Tango un producte cultural únic al món i
capaç de fer notar en ell totes les característiques dels habitants de Buenos
Aires.
Al començament, les cançons eren únicament
instrumentals, tocades amb guitarra, violí, clarinet, "organito"
(típic en la música d'eixa època a l'Argentina) i flauta, i les parelles
ballaven entrellaçades. A més, n'hi han idicis de que els afroargentins tocaven
els candombes-tangos amb tambors, com "el merenguengué", canció que
va ser un éxit en els carnivals afroargentins de l'any 1876. Més tard, es van
incorporar el piano i el Bandoneó, el qual donaria al tango el seu so
característic pel qual és reconegut a tot el món. L'últim instrument en sumarse
va ser el contrabaix, en 1917.
En els seus primers anys, es tocava i ballava
en prostíbuls i, per aquesta raó, moltes de les primeres lletres, quan hi
tenien, eren vulgars i grotesques. Els grans poetes d'aquesta música, amb
lletres que evoquen a l'amor que no va poder ser i el raval que ja no és el
mateix, entrarien en escena a partir de la segona dècada del segle XX, quan
Pascual Contursi escriu "Mi noche Triste", narrant els sentiments
d'un home abandonat per la seva dona. Carlos Gardel, cantant per excel·lència
del tango, va gravar aquesta peça en 1917 i neix d'aquesta manera el que es va
conèixer més endavant com el "tango cançó".
D'entre el gran número d'autors d'aquesta
disciplina, cal destacar a més de Carlos Gardel, Roberto Firpo, Roberto
"Polaco" Goyeneche, Domingo Rey, Edmundo Rivero i Juan de Dios
Filiberto.
Veiem aquest vídeo d'una pel·licula de Saura aomena així "Tango"
